Una amanida de xicoies a taula ens anuncia que l’hivern ja ha quedat enrere. Demana-la al nostre restaurant quan arriba la primavera.
La xicoia és una planta coneguda amb una munió de noms diferents depenent de la contrada, com ara pixallits, dent de lleó, apagallums, bufallums, coscollera, lletsó d’ase, pixacà, queixals de vella, cama roja, llumenetes, lletissó de ruc o xicoira de burro. Originària de les zones temperades d’Euràsia, ha esdevingut una espècie comuna arreu d’Europa i molt apreciada culinàriament. És resistent i creix als vorals de camins, els marges dels boscos i també a prats, erms i camps.
A Andorra i a les contrades veïnes del Pirineu català es cull bàsicament per fer-ne amanida. A casa nostra, és el plat típic de la parròquia de Canillo, encara que la podràs degustar en restaurants i bordes tradicionals de tota la nostra geografia.
Arribada la primavera, quan es fonen les neus i comencen a aparèixer les primeres plantes, és el moment ideal per a collir xicoies. De fet, encara que a casa nostra no sigui el cas, la planta sencera és comestible. Les arrels, que són amargues, es poden menjar crues o bullides, d’aperitiu o acompanyament. Als països eslaus, les poncelles es mengen i es conserven amb vinagre; o en sal, com a Sicília. I a Occitània es fregeixen amb oli d’oliva per fer-ne una truita. Les seves flors (margarides grogues, que aquí anomenem pixallits), per la seva part, són la base de diferents licors, en diverses àrees agrícoles europees.
A més de ser comestible i com no podia ser d’altra manera tractant-se d’una herba, la xicoia també té propietats terapèutiques, i s’ha usat com a planta medicinal des de l’antiguitat. En aquest àmbit és més coneguda com a dent de lleó. Baixa en greixos, proteïnes i calories, aporta vitamines com la provitamina A, vitamina B1, B2, C i E; a més de sals minerals com ara calci, sodi, potassi, fòsfor, magnesi i ferro, entre d’altres.
https://visitandorra.com/ca/productes-autoctons/receptes-d-andorra/amanida-de-xicoies/
