Al turbot, els grecs l’anomenaven ‘la lira del mar’ per la seva forma romboïdal i per aquest motiu era ofert i associat al déu Apol·lo. Aquesta relació amb la divinitat no obeeix tan sols a la seva singular silueta, també el nostre protagonista passa per ser un dels peixos amb més pedigrí per complimentar als nostres convidats amb plats que podran ser bons, que podran ser bonics però difícilment podran ser barats.
Aquest habitant dels sòls marins cria una carn tersa, ferma i saborosa a força de menjar peixets i crustacis. I aquesta qualitat gustativa té un preu caret. Hi ha turbots de captivitat, una mica més barats perquè la seva carn no passa pel tremp de la vida en llibertat. La seva musculatura és, per dir-ho així, menys ferma i més decaiguda i a més mai podrà tenir el mateix sabor una bestiola afortunada que menja crustacis que una bestiola en captivitat que menja pinso marí.
És curiosa la història vital d’aquest peix en 2-D, a qui Álvaro Cunqueiro va denominar «faisà del mar» en el seu magnífic llibre La cocina cristiana de occidente. Neixen amb un ull a cada costat de la cara i és la seva existència aixafada en el fons del mar la que amb el transcórrer del temps causa el desplaçament d’ulls i aletes. De manera que acaba tenint els dos ulls i les dues aletes ventrals a la seva meitat superior –per sàviament mirar sempre cap amunt que és d’on vénen els perills i on habiten les preses– .
